Molts cops em pregunto, quina estaria la reflexió o l'actuació dels altres si es trobessin en el meu cas. I és que els fets dels últims dies, relacionats amb la negació de la custòdia compartida a un pare separat, argumentant que no pot exercir de pare per ser coix, m'han fet pensar en quina seria la opinió de tots vosaltres amb els temes següents.
I no és que cregui que no actuo bé. El que passa és que de vegades m'agradaria saber altres criteris. A més, hi ha gent que t'envolta, que és permeteix opinar sense saber la història o saber solament una part d'ella. No qui més parla o qui més crida té la raó. De veritat solament n'hi ha una i aquesta la demostra els fets i les accions. Les veritats a mitges o mal explicades són pitjors que la mentida.
- Que faries tu, si tenint temps i ganes d'estar amb els teus fills, la seva mare no et deixes tenir-los més del que diu una sentència?
- Que faries tu, si un d'aquells pocs caps de setmana que pots estar amb els teus fills, la mare et truca per telèfon i et diu que no els tindràs?
- Que faries tu, sí la mare dels teus fills no et notifiques res de la seva vida?
- Que faries tu, sí després de pagar "religiosament" cada mes la pensió alimentícia pels teus fills, a més de totes les despeses extraordinaries que mes a mes van sortint, et trobessis que quan venen amb tu no porten cap peça de roba ( que tu estàs pagant) i el comentari de la mare és: No en tindràs de roba !
- Que faries tu, sí la sentència de divorci et digues el lloc on has d'anar a buscar cada dia entre setmana als teus fills i després de quatre anys fent-ho, et trobes que un bon dia la mare dels teus fills, ve a buscar-los i els pren a un altre lloc i al damunt pretén que tu vagis a partir d'ara a buscar-los a l'altre lloc?
- Que faries tu, sí et toca triar les vacances dels teus fills i després d'enviar-li un quadrant de tal i com quedaran les vacances, quan arriba el moment, vas a buscar-los i et diu que avui no, vine demà?
- Que faries tu, sí a tots el llibres de l'escola, i tot el material dels teus fills on s'ha de posar el nom dels teus fills, la mare hi posa el nom del nen, una inicial corresponent al cognom del pare i el cognom sencer de la mare ( exep. Joan C. Miró) ?
- Que faries tu, sí les vacances d'estiu són de 84 dies i segons sentència són 42 amb la mare i 42 amb el pare, i la mare decideix unilateralment que ella els tindrà 54 dies i tu tan sols 30?
Que faries tu, sí tot això et passes a tu i a més a més et vegis desplaçat dels teus fills als que estimes i als que necessites veure i estar amb ells, solament pel fet de ser home i pare?
Gràcies per endavant!
Molt bon article!! crec que amb aquest escrit has resumit molt bé el que t'està passant!!
ResponEliminaLa pregunta que estàs fent, de que faria jo????
La veritat és que és difícil posar-se al teu lloc!!!
Segurament tal i com sóc jo hagués perdut els papers o m'hagués desanimat a lluitar pels meus fills però m'agradaria pensar que faria com tu perquè admiro la teva força davant d'aquestes situacions!!
Admiro la teva lluita diària per poder estar amb els teus fills i espero que ben aviat es faci justicia davant de tots aquests fets!
Ja que en resum els nens són teus!! son d'ella!! son dels dos!! i se suposa que tots dos teniu els mateixos drets davant els nens..........
- tots dos els heu d'estimar
- tots dos haurieu de decidir el dia a dia dels nens.
- Tos dos haurieu de decidir el que els hi convé més als nens!!
- tots dos hauria d'estar fent costat als nens quan aq tinguin un problema.
(no dic que no ho estigueu fent però naturalment ho esteu fent per separat sense haver comunicació)
Espero que algun dia us arribeu a entendre com a persones i us pugueu sentar a prendre algo amb algun bar i xerrar de les vtres. experiències amb els vtres fills!!
(perquè sé que això és el que vols, perquè vols el millor pels teus fills)
Així que si fos tu, seguiria lluitant i esperant que algun dia canviï l'altra persona i que la justicia també canviÏ de cara als drets dels pares.
Ànims i a viure!! que la vida son 4 dies!!!
unpetonàssssssssssss ben gran de la teva germaneta que t'estima molt!
Crec que sóc una part massa implicada en el tema per poder opinar, m’agradaria saber (com a tu) què en pensa la gent, el que passa és que després de llegir totes aquestes preguntes, no me’n puc estar de dir alguna cosa.
ResponEliminaJo m’he sentit molt disgustada quan he vist plorar els meus pares (els avis dels nens) pel fet de sentir-se dir que no es mereixen cap dia de visita dels seus néts.
Jo m’he sentit emprenyada en veure plorar la meva mare quan ha comprat alguna cosa que els agrada molt als seus néts i resulta que a la seva “mare” li ha vingut de gust emportar-se’ls de viatge aquell cap de setmana que havien d’estar amb tu.
Jo m’he sentit enrabiada quan m’has dit que els nens necessiten roba i sabates perquè ella no te’n dóna i has hagut d’anar ràpidament a comprar-ne ja que creixen molt i tot els queda petit i nou.
Jo m’he sentit impotent quan un dimarts has treballat fins les 2 i m’has demanat que reculli els nens a l’escola (on diu la sentència) i he trobat la “mare” o algun altre familiar barrant la porta i agafant-los ben fort de la ma per tal que no puguin venir amb mi.
Jo m’he sentit indignada quan he vist que el teu cognom, el primer dels teus fills es converteix en una inicial en els seus materials escolars.
Jo m’he sentit irritada quan he vist que esperaves amb tota la il•lusió que arribés el dia per poder anar de vacances amb els teus fills i t’has quedat sense veure’ls 30 dies.
I podria continuar però només vull afegir que em vaig sentir molt empipada i emprenyada quan el meu pare, el seu avi, va voler celebrar una festa pel seu 70é aniversari i va voler reunir tota la família, però no hi eren tots, faltaven els teus fills, els seus néts. I encara em va doldre més quan al cap de poc temps vaig veure que havia estat el seu últim aniversari.
Continua amb la lluita, saps que estem al teu costat!
Gràcies Eva pel teu comentari i pels teus ànims. Sé que puc contar amb tu sempre.
ResponEliminaUna abraçada !!
Bé Teta, sí que és veritat que ets part implicada i per això mateix sents molt més i en viu tot el que em passa, perquè també et passa a tu. Però de totes maneres,m'agrada escoltar la teva opinió. Tot el que m'has dit, es pot dir més fort però no més clar.
ResponEliminaGràcies pel teu escrit i pel vostre suport, perquè sense vosaltres no podria tirar endavant.
Una abraçada!!
He seguit amb interès totes les preguntes que et fas, les respostes d'ànim de la teva germana Eva i l'encertada reflexió dels sentiments que pateixen els de casa teva, en especial els que explica la teva germana Maria José (reflexions fetes per una professional de l'ensenyament i que sens dubte té molta part de pedagogia de la bona).
ResponEliminaJo et vull contestar a totes les teves denúncies, com a pare que has demostrat estimar infinitament més que ningú als teus fills.
Amb uns senzills recordatoris que crec ja havia llegit en algun comentari que han inclòs al teu Blog per algú que aprecia la teva bondat (ets massa bo i el rei de la paciència), la paciència, el teu saber fer i la teva falta de ràbia, suposo que continguda. Personalment crec que sempre no és el millor per a tu i la teva salut.
No és bo guardar-se al "pap" tantes malifetes que et fan a tu i sens dubte als teus fills. La persona, (per donar-li algun títol) que els va dur al seu ventre (poca cosa més ha fet), la seva maldat, la seva ràbia, el seu poder actual, la seva ignorància, les seves actuacions en públic plenes de falsedat i la seva incompetència per a entendre que fa molt mal als fills, ajudada això si pels seus familiars i els seus pocs amics que en tenen prou fent un vol pel confessionari els porta a creure que estan lliures de tota culpa com tots aquells que juren en un judici sobre la Bíblia dir tota la veritat i res més que la veritat i desprès solten els falsos testimonis que volen, aquests també fan força mal en aquest cas i a diari en el seu entorn. El més trist és que aquesta colla de rapinyaires tenen i tindran sort a la vida terrenal, però ells que hi creuen, tindran l'infern com a destí.
Confio i desitjo, cosa que espero poder veure amb els meus ulls juntament amb tu i tots els que t'estimem com cada dia que passa els teus fills es faran grans i agafaran poc a poc el coneixement necessari per a comprendre tots els trists capítols de la vida que els hi han fet passar, podran triar i entendre qui ha estat el dolent i el bo de la pel·lícula, de ben segur sabran que tu ets i has estat el defensor de la veritat i de la felicitat per als teus fills.
L'altra part són els que han estat els defensors de la mentida i els que no han parat de posar pals a les rodes per a seguir oferint-los-hi una infantesa plena de negatives i imposicions inadequades a la seva edat.
Ànims i força, ets collonut.
El teu amic per sempre
Amic meu, no tinc paraules pel teu escrit. El camí pel que jo estic passant és dur, però persones com tu que m'entenen i comprenen m'ajuden a seguir endavant.
ResponEliminaGràcies pels teus ànims.
Una abraçada!!!
hola enric soc una coneguda que tenia una mica de idea del que estaves pasant pero lleguin tot aixo et ven asseguro que he plorat sol dit anim i fins al final no et desanimis i lluita el temps posa a cadascu al seu lloc els teus fills quan siguin grans t'ho agriran .
ResponEliminaanins a tota la familia
Gràcies anònim pel teu suport i el teu ànim. La meva lluita és per ells.
ResponEliminaUna abraçada!!
Ostia tu ! que fort ! no tinc paraules . No te sentit tota esta guerra .
ResponEliminaTira endavant companyer.
Llegint tots aquests comentaris no puc entendre que no hi hagi RES a fer. I la justícia? No has denunciat tot això? No pots aportar proves? Què passa si ets tu qui se'ls queda 10 dies més d’allò que s'hagi estipulat? Em costa de creure que la llei encara no t'hagi donat la raó però el que em costa més de creure, com a dona, com a mare, com a ESSER HUMÀ és que uns néts no puguin estar a una celebració familiar. Jo sempre dic que els dinars familiars són sagrats. Una mare no pot ser tant dolenta perquè no entenc què hi guanya amb tot això. Si tant és l’odi més aviat podria dedicar-se fer-te la punyeta cada dia durant la resta de la seva vida, segur que trobaria motius, ganes i força (no sé que et punxi les rodes del cotxe, que et cremi la casa, que penji cartells pel poble amb ves-a-saber-què...) però s'ha de ser molt COVARD per fer-ho a costa dels teus propis fills però suposo que és el camí més còmode i fàcil... De totes maneres perquè tanta bonança i paciència? No has pensat en fer alguna altra cosa més? Això no sembla tenir solució. Angelet
ResponEliminaHola Enric, solament hi ha una solució i aquesta l'has de prendre tu. I és la següent, si vas a buscar als teus fills segons conveni i no tels donen,jo me'ls duc sigui com sigui pero me'ls duc. A part d'això si hi ha algun satelit que s'interposa per mitjà li explico un conte rapit. Total la multa són 300 Euros i si hi ha presó que tremolin tots per a quan surti perquè després torno a entrar segur. I al setelit aquest que va sempre a missa és al que li has de explicar millor en conte per tres coses. 1) Per enganyar a l'església. 2) Per ser conscient del mal que li estan fent als teus fills. 3)Per implantar el mal. Aqui t'he donat la solució ja tens treball. Salutacións.
ResponEliminaEnric on esta el comentarí que he fet, per que no el publiques???
ResponElimina