![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMWCdKXv4zsxo0_Kl9bmD0rB20s-OpZ2phmot9Bw0EXuA4dHAghlz8xU5KTbCywqoNzk5Q8IKPLgAO3XMclbuizjkqrtT364YQXbqx8jSX-TBMnykvvImLGS8_2Dvobh-_0rugCLDycyg/s400/172-7418_thumb_s.jpg)
No ho sé, però veig que les coses canvien. Potser és el meu gran desig, però intueixo que poc a poc van canviant. També és cert que això té un preu i evidenment va al meu càrrec, però al menys fa temps que tinc pau al meu voltant.
Els incompliments i els abusos, segueixen existint, però ja no em queixo. Potser he adoptat la postura del conformisme o potser ja n’estic cansat, però la veritat és que no puc lluitar constanment contra una paret.
No en trec res de clar ni res de profit i després de lluitar i lluitar, l’únic que rebo es un copet a l’espatlla, un “sí tens raó”, però no hi podem fer res. A les hores, com no hi ha “càstig”, doncs els abusos es segueixen fent.
A les hores solament em queda el conformisme i la resignació. I sembla que baixar-te els pantalons o millor dit, portar-los sempre baixats, dóna resultat. Al menys tinc pau i “ELLS” ,que són el més important per a mi,tenen pau. Sí, sempre em toca a mi frenar, però tal i com sempre em va dir el meu pare: qui té més coneixement se n'ha de valdré!!.
El meu gran “pecat” ha estat estimar-los i voler estar el màxim temps possible amb ELLS. No he volgut mai resignar-me a ser una simple visita de cap de setmana i una tarja de crèdit. Sol i únicament volia ser i exercir com allò que sóc : UN PARE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada