Que hi farem! És llei de vida, però sembla ser que els millors se'n van i .....

La matinada de dilluns ens va deixar la mare de la Joa, la sra. Ana. Era una gran dona, amb un gran cor i que com a sogra mai es posava en res. I és més, tot el que ella tenia ho donava. No tenia res seu.

M'agradava sentirla parlar amb el seu accent típic andalus, tot i que de vegades he de confesar que em perdia alguna que altra paraula, però ens enteniem be tots dos.

M'agradava que quan ella necessitava marxar del seu poble i prendre un descans en la vida quotidiana, sempre pensava en vindre a Flix. Aquí s'hi trobava a gust i estava amb nosaltres. I nosaltres contents, és clar! Aquí era la reina del sofà i del comandament de la tele. M'agradava respectar-li això, perquè s'ho mereixia.

Una dona que l'hi agradava Catalunya pero que estimava al seu poble : Utrera. Si podia, cada any feia el seu viatge amb el seu marit i tot el que vulgués acompanyarla, a la "feria d'Utrera". Fa dos anys vaig poder tenir el plaer d'anar-hi, i em va agradar molt . Però una de les coses que més em va impactar, va ser com ella m'explicava la història de la ciutat, com havia canviat, els llocs on ella jugava de petita......em feia de guia. A més, com sabia que a mi m'agrada visitar les esglesies, doncs em portava per llocs on hi han sants a les parets i com no a l'esglesia d'Utrera, on no es va deixar res per explicar-me. Aixó si, em carregava de fotos de sants i de qualsevol cosa que trobava. I jo content de veure-la contenta i de tenir una bona guia.

L'hi agradava tenir als seus set fills junts i no perdia mai l'ocasió de juntar-los. Sempre tenia alguna excusa per fer-ho.

Per coses de la vida, no va poder aprendre a llegir i no en sabia, però encara és avui el dia que no m'explico com podia anar pel mon sense saber llegir. I no és perdia mai! No s'equivocava, no és confonia.

Per mi sempre ha estat un gran mèrit i una cosa digna d'elogi, que demostrava la seva inteligència i la seva personalitat.

Feia temps que l'enfermetat la perseguia, però ella era molt forta i pocs cops és queixava per no fer patir als que tenia al seu costat. Però la seva gran demostració de força la va fer als ultims moments, quan lluitava per viure, per estar amb nosaltres. Però quan va veure que li tocava marxar, va anar cridant un per un a fills, nets, gendres, joves....tots i es va despedir de nosaltres deixant-nos un missatge personal. Als ultims instants de la seva vida, va voler que tots estessim al voltant del seu llit i sentirnos aprop. Va passar revista amb la mirada i quan va veure que hi erem tots....va tancar els ulls.

Ana, ens has deixat per agafar un camí millor, però aquest cop no t'hi podem acompanyar. Però sabem que des d'on tu estas, ens seguiras guiant i protegint com sempre has fet.

Tots els que t'hem estimat, tenim un raconet del nostre cor dedicat a tu pel que sempre estarem molt aprop de tu.

T'estimem!!