La Natura

Una mica d’història de la meva vida i el perquè del meu amor a la NATURA.

Ja fa uns quants anys, exactament 14, des de que aquell dia 15 de desembre una metgessa (per dir-ho d’alguna manera) em va diagnosticar el perquè de tots els meus mals i totes les meves preocupacions, després de mesos i mesos de trobar-me malament. I és que una de les meves vàlvules del cor, en concret l’aòrtica, no tancava prou be i això em provocava el meu cansament constant. Però el pitjor no va ser què tenia sinó la forma en que aquella “senyora” m’ho va dir.

Recordo amb claredat la seva cara i la seva expressió o millor la manca d’expressió al dir-me la meva malaltia. No hi havia ni un sol rastre de humanitat ni de tendresa a l'hora de fer el diagnòstic. És va limitar a llançar-ho i prou.

Recordo exactament les seves paraules amb castellà:

-Enrique sabe usted lo que tiene? Se lo han explicado?

- Doncs no, ningú m’ha dit res. M'han fet proves i ara em tocava al cor. Sé que tenia un “soplo” i volien mirar com estava.

- Pues usted tiene la valvula aórtica que no le funciona. Es muy grave y debe operarse cuanto antes. Debe saber que la operación es complicada y que puede que no salga con éxito. Además de que sino se opera, en cualquier momento puede tener un infarto.

- ufffffffffffffffff!!! I que he de fer doncs? Jo em trobo bé .....no em veig tan greu....

- Si, però lo esta! Debe de coger la baja cuanto antes y hacer cama hasta el momento de que le llamen para operarse. No debe ni pasear , ni coger a su hijo en brazos ni hacer ningun tipo de esfuerzo. Piense que le va la vida en ello. Además, una vez operado y recuperado, no podrà hacer vida normal y deberá estar siempre ligado a las pastillas y a los controles.

La semana que viene tendrá hora con el cirujano, para quedar en cuando y como tendra lugar la operación.

I em va donar la ma freda i aspra i va marxar.

No us podeu imaginar com vaig sortir d’aquella consulta. Jo hi vaig entrar bé, amb ànim i vaig sortir amb por, desmoralitzat i plorant.

Vaig passar la pitjor setmana de la meva vida, pensant i esperant la visita al cirurgià cardiòleg que la “metgessa” m’havia programat.

Una setmana molt trista i molt llarga, plena de llàgrimes i de preguntes que constantment em feia i em repetia. Evidentment van passar milers de coses pel meu cervell......

Ni tan sols la tendra mirada del meu fill Enric amb pocs mesos d’edat em calmava..........

El viatge cap a Barcelona va ser dur i amb nervis. No vaig tindre valor de conduir i va ser el meu pare qui ho va fer. Com més m’hi apropava més intranquil estava. Tenia por, molta por del que em pogués dir el metge, després de l'experiència de la setmana anterior. I estava molt trist i decaigut.

Recordo la cara del metge en quan em va rebre a la seva consulta. Un home com diríem “campexano”, amb bigoti i amb cara de simpàtic i bona persona. Tenia una mirada neta i clara i inspirava confiança.

Suposo que la imatge que jo l’hi vaig donar i l’energia que devia emetre no era gens bona, perquè de seguida em va començar a parlar:

- Bon dia enric!. Com estàs?

- Doncs no massa be i una mica / molt assustat.

- Perquè estàs assustat? Quin problema tens?

- Doncs.......em va dir la doctora.....que m’han d’operar del cor i que és una operació molt seriosa.

- Be, Enric. T’hem de canviar la vàlvula aòrtica per una de plàstic ja què la que tens et dona molts problemes, però no has de patir per res, ja que jo cada dia en faig un parell d’aquestes i com aquell que diu les faig com a xurros i mai se m’ha quedat ningú al quiròfan.

Té el seu risc, evidentment, però res que no es pugui superar. A més, quan et trobis ja recuperat, et donaràs realment compte del problema que tenies ja que el canvi serà molt gran. I un cop recuperat, a fer vida normal del tot i sense patir de res. Això sí, com que ets molt jove, la vàlvula te la posaré de plàstic i no d’animal, ja que sinó t’hauries de tornar a operar als deu anys i això no ho vull. Però el plàstic comporta un control mensual de la sang ja que t’hauràs de prendre anticoagulants. I total sol es una pastilleta cada dia.

De l’altra manera hauries de passar per quiròfan cada deu anys i això no ho vull i ni tan sols et deixo la opció de triar.

- Be, i ara que he de fer fins l’operació?

- Que has de fer? Doncs vida normal, treballar, estar amb el teu fill, jugar amb ell,

sortir amb els amics........en definitiva el que has fet fins ara. I si et canses, doncs pares una estona i Sant Tornem-hi.

- Es que em van dir que agafés la baixa i em quedes al llit fins que em cridessin.

- La baixa?? Res de res ! a treballar i com he dit, vida normal.

Em va donar la mà, una mà segura i ferma que transmetia seguretat i confiança i va marxar.

La expressió de la meva cara, la meva actitud i el meu estat d’ànim, van canviar com de la nit al dia. Vaig arribar deprimit, plorós i amb molta por i vaig sortir amb confiança, content i amb seguretat.

Vaig agafar el cotxe (cosa que no vaig tenir valor de baixar-lo fins Barcelona), vam anar a celebrar-ho i cap a casa.

Vaig tenir nou mesos per mentalitzar-me de tot allò que m’havien de fer i de tot el risc que comportava. Però ho vaig agafar amb molta moral i amb confiança amb el metge que m’ho havia de fer i amb mi mateix. Em vaig documentar i molt de tot el que m’havien de fer i el riscos que portava. Fins i tot vaig preparar els papers per si de cas la cosa no sortia be. I també vaig escriure una carta pel meu fill, Enric.

En tot moment vaig estar molt recolzat de la meva família i dels meus amics que m’ajudaven en el dia a dia tan moralment com físicament.

Va arribar un moment en el que ni tan sols podia caminar, ja que em cansava i molt, però gràcies a ells i el seu ajut en cap moment vaig tirar la tovallola.

Mai em van deixar sol!

A la feina, els companys del meu torn sempre van estar al meu costat. La meva feina de quadrista de reacció, no portava massa esforç, però si en algun moment havia de sortir a fer una maniobra a camp, sempre tenia al costat algun d’ells per fer la part de força que em tocava fer. No calia demanar-ho i ni tan sols ningú els hi va dir.

Quan entràvem i sortíem de la feina, des de l’entrada fins al lloc de treball hi havia quasi bé un kilòmetre, que a mi cada vegada em costava mes temps de recórrer. Però mai el vaig fer sol. Sempre els tenia al meu costat fins al carrer.

Detalls que sempre he recordat i recordaré i pels que sempre hi estaré agraït. Gràcies Jaume i Antonio!

Fins i tot un Cap, amb el que dia a dia tenia comunicació telefònica per donar-li unes dades, sempre que em trucava em deia amb català:

- Bon dia Enric! Com estàs? Com et trobes?

I després de comentar-li com em trobava, em deia :

- Bueno ahora vamos a hablar de trabajo, me das los datos..............

I no hi havia dia que se l’hi passes el fer-ho. Fins i tot va ser un dels únics caps que després de la operació va trucar a l’hospital per preguntar com havia anat. No diré el nom, però per mi és una excel·lent persona i aquests detalls els hi agrairé sempre.

I va arribar el dia de la operació.

Una trucada de telèfon, em donava dia i hora para ingressar a l’Hospital de Bellvitge. No tenia por, estava fort anímicament i amb ganes de superar d’una vegada aquella etapa de la meva vida. No cal dir que el moment més difícil i dur va ser el d’ acomiadar-me del meu fillet Enric. Tan sols tenia un any i mig de vida i l’havia de deixar i potser no el tornaria a veure .....Era l’alegria de la meva vida, la meva il·lusió de viure, el meu angelet. Però vaig superar el moment i vaig allunyar el mal pensament i vam marxar.

Recordo el dia de l’ingrés, que em van posar al costat d’un noi jove, tetraplègic i que no podia moure més que el cap.

Quan el vaig veure, em va agafar una mica de por a que em pogués fer baixar la valentia que portava al damunt, però estava molt equivocat.

Antonio era un noi que estava així de naixement i tenia al costat una germana que se l’estimava amb bogeria i que mai el deixava sol. Però ell, era molt actiu i amb una força i una voluntat admirable. M’explicava que es recorria tot Madrid amb la seva cadira de rodes nova i que es permetia fins i tot fer carreres amb altres nois. No callava mai i sempre estava dispost a donar unes paraules de suport a qui ho necessites.

Era una persona meravellosa!!

Quan em portaven cap al quiròfan, vaig passar per davant de la sala d’espera i vaig poder veure a tota la meva família allí asseguts i amb cares molt llargues. De fet era normal tot i que jo estava força tranquil.

L’operació va ser tot un èxit i tot i la durada de sis hores de la mateixa, no hi va haver cap mena de problema.

Recordo amb molta claredat l’estada a la UVI, on vaig ser atés per unes noies meravelloses, plenes de tendresa i de professionalitat. Em feien de tot, però sempre amb un somriure a la boca. Van ser quasi cinc dies allí dins, rodejat de tubs i de màquines on sol tenia visita dels meus familiars mig hora pel matí i mig hora per la tarda. Tot i el malestar que tenia, em feia gràcia la cara que feien tots quan entraven i em miraven per una finestreta, a més que tots deien les mateixes paraules: fas molt bona cara!!!.

Però les seves paraules i la seva presencia era molt d’agrair.

Un cop a dalt a l’habitació, va vindre el cirurgià i em va fer bromes i em va donar el suport moral que des del primer dia m’havia donat. Tot un crack!

Vaig estar 15 dies a l’hospital, acompanyat en tot moment des del primer fins a l’últim dia per el meu pare, la meva mare i la parella que tenia en aquell moment. Cal dir que no vaig estar sol ni un sol dia. A més, les visites dels germans, família i amics eren constants.

A la tauleta del costat del llit hi tenia unes fotos del meu fillet que el meu cunyat Ramón l’hi va fer. Les va plastificar i me les va portar. No hi havia dia que no les tingués abraçades i els hi donés molts petons. Les fotos i un osset que l’hi havia “robat” al meu fillet, impregnat del seu olor, estaven sempre amb mi.

Jo de seguida em vaig conèixer tot l’hospital perquè si alguna cosa volia que fes el meu metge, era caminar i caminar.

L’arribada a casa, va ser molt bonica i desitjada. I dic això perquè era la trobada amb el meu fillet Enric. El trobava molt a faltar i tenia moltes ganes d’abraçar-lo.

Tots es van portar molt be amb mi, ajudant-me amb la meva recuperació , però una de les coses que més em van impressionar, va ser que la meva germana i el meu cunyat Ramon, m’havien preparat una habitació nova a casa seva per a fer la recuperació. Un llit de dos metres on hi podíem dormir amb l’Enric i tot. A més em van instal·lar una tele per poder estar més còmode. La meva mare viu al pis de baix de la meva germana i per tant, menjàvem a casa de la meva mare i dormíem a casa del meu cunyat.

És algo que no els hi podré agrair mai prou i del que me’n recordo sempre.

Al cap d’un mes, ja estava millor i vam marxar cap a casa nostra. Tot i que havíem de pujar quatre pisos, jo poc a poc ho anava fent.

I vaig començar a caminar. Cada dia una mica mes, fins que vaig estar a punt per poder anar fins l’Ermita del Remei. I ho vaig repetir unes quantes vegades. No sóc massa per no dir gens practicant de la meva religió, però tinc les meves creences i una de les coses que vaig prometre, va ser que en quan pogués fer-ho aniria caminant fins l’Ermita.

I d’allí, fruit d’una necessitat de caminar pel meu coret, va sortir l’afició al Senderisme. Però durant molts anys caminava per salut i no gaudia massa de la muntanya. Fins que l’esport per necessitat, es va transformar en amor a la muntanya i al Senderisme. Són molts els cops que quan estic dalt de tot d’una muntanya, gaudint de les vistes i de la pau de la natura, m’enfado amb mi mateix per no haver-ho descobert abans. I és que no cal anar massa lluny per poder omplir-se de la muntanya, de la natura. Qualsevol racó, qualsevol camí, et pot servir per omplir-te i sentir-te amb pau.

He fet molts quilòmetres sol per aquests camps, per aquestes muntanyes, omplint-me de tot allò que desprèn i que hi ha a la natura.

Des de fa un any, vaig anar contagiant el meu amor a la meva germana Eva i ja m’acompanya en quasi totes les sortides que faig, així com a Jose, el bon amic Jose que també s’ha afegit al grup.

Ara som un grup de tres persones molt ben avingudes que en quan trobem un petit espai a les nostres agitades vides, l’aprofitem per gaudir plegats d’allò que ens agrada i ens omple:

LA NATURA