És per tu, Xavier!

La mort sempre és molt injusta i ens arriba quan menys ho esperem. Sabem que és un pas per on hem de passar tots, però mai hi estem preparats i sempre ens agafà desprevinguts.I molt menys quan és un noi de 17 anys al que per culpa d’un desgraciat accident l‘hi arriba l’hora.

Diumenge dia 6 de desembre, sobre les 18h se’n anava del nostre costat , Xavier, el fill del meu bon amic Rodri i el nuvi de la meva Elia. No saps que dir quan passen coses així i molt menys quan et trobes davant del pare que ha tingut una pèrdua tan gran. Solament abraçar-te a ell i plorar. I plorar de sentiment, de ràbia i de indignació. Perquè és impossible d’entendre que l’hi hagi arribat l’hora a un Nen de 17 anys.Un fill esta preparat i es pot mentalitzar per enterrar a un pare, però uns pares no poden assumir mai el tenir que enterrar al seu fill.

El poble de Flix esta de dol i el Moto Club Flix en concret, encara més.Xavier era un gran amant de les motos i de tot allò que respires gasolina. Portava aquest mon a la sang, perquè es fill d’un gran Motero i d’unes grans persones.Recordo que a l'any 95, quan el seu pare i jo vam començar a organitzar la 1ª Concentració de motos a Flix, Xavier que era un nen de tres anyets, ja estava per allí, tocant i remenant els papers. Des de ben petit sempre ha acudit a totes les activitats que organitzava el MC Flix , sent un gran col·laborador de totes elles. El primer de sortir a fer els jocs motards de la concentració de motos, sempre era ell. Era típic veure’l fent les carreres de lentitud o arrastrant un bidó de cervesa amb la seva moto. Des de la primera Concentració, sempre hem tingut a les tres generacions de “Rodris “: Avi ( Juanito), pare ( Rodri) i fill (Xavier) junts fent que les nostres festes moteres siguin un èxit.Quan quedàvem els motards de Flix en fer una sortida i apareixia la moto de Rodri, sempre veies al seu darrera al Xavier. Semblava que estigues enganxat a la moto i no se’n perdia ni una!.Estimava les motos i les vivia amb passió.

Un noi que mai passava desapercebut per ningú. Allí on estava es feia notar. Tan li feia si la persona tenia 70 anys com si en tenia 5. Ell sempre estava fotent canya a tothom. Era molt extrovertit, alegre, rialler, amic de la broma i un treballador incondicional. Un bon amic dels seus amics i un bon fill. En definitiva, una gran persona!.

I a la meva Elia……que puc dir-li?. Quan venia a casa a festejar, sempre quan entrava tenia unes paraules per la Laia i la feia enfadar. Mai se l’hi passava!. Desprès entrava fins el menjador saludava i a la Joa l’hi deia: hola xonxi!! I ella l’hi contestava: hola pixi!!! Era el seu diàleg particular. Desprès sortia la Elia amb el pastís que cada dia l’hi preparava expressament. Fins i tot en tenia per la Danna, que quan el veia es posava a bordar i l’hi mossegava els pantalons!!

El dia anterior, van celebrar l’aniversari de la Elia, els seus 17 anys i l’hi van fer una festa sorpresa. A més era també un dia molt especial per ells dos, ja que feia sis mesos que anaven junts. Estava molt contenta i il·lusionada i com no, molt enamorada.

El diumenge havien quedat a les 19h per anar a sopar tots dos junts i celebrar-ho. Però ell no va arribar a la cita. Un maleït accident, una terrible mala sort és va interposar al seu camí i no va poder ser.Que dir-li a la Elia, que explicar-li, com donar-li força per superar-ho si ni jo mateix ho puc entendre. Solament podem cuidar-la, abraçar-la i donar-li suport, fins que poc a poc el temps vagi endurint una mica la ferida. Una ferida que mai es podrà arribar a tancar.

Xavier, has agafat un nou camí ple de nous obstacles que de ben segur que superaràs, fent-te estimar com ens has fet estimar-te a tots els que t’hem conegut. Els que ens quedem aquí, ens quedem enyorant-te i plorant la teva pèrdua.A tota la família: pares, avis, germana…..i Elia, una abraçada molt forta i dir-vos que el vostre dolor és el meu dolor.

Xavier: sempre estaràs dins nostre estiguis allà on estiguis!!

Reportatge Rodri petit

Llàgrimes al cel d'Eric Clapton